Ahir al vespre, al voltant de les set, un grup de ciutadans estàvem a la porta del Centre Cívic Barceloneta. Amb nosaltres hi havia un dels tres diputats de Ciutadans, xerrant tranquil·lament amb d’altres companys. Mentrestant moltes persones, sobre tot de l’anomenada tercera edat, anaven sortint del centre cívic. Un dijous normal, de ben segur. Però vet aquí que de sobte la normalitat va deixar pas a l’actitud agressiva d’una dona gran que s’adreçà al diputat amb insults, tot i advertint-li que la cosa podia ser pitjor si no fos perquè el seu marit patia del cor. El diputat i els qui l’acompanyàvem seguíem en silenci, escoltant sense gestos ni paraules els insults de la senyora quan si va afegir el marit, el qui sembla ser pateix del cor.
Tots dos parlaven en castellà i l’home reivindicava la seva condició d’andalús i de políglota, ja que deia que parlava francès, anglès, per suposat català i fins i tot rus. Tot i això, només va parlar castellà i no massa culte, per cert. L’home increpà el diputat dient-li mentider a l’hora que l’informava de que no hi ha cap problema amb l’idioma que la gent parla al carrer a Catalunya, ja sigui castellà o català. Ningú no els va fer cas i poc desprès marxaven mentre que seguíem xerrant a la porta del centre.
L’home potser tenia raó en una cosa: als carrers de Catalunya no hi ha problema amb l’idioma que es parla. Al menys no n’hi ha prou com per pensar que sigui un problema generalitzat. Normalment les relacions personals es desenvolupen amb normalitat en ambdues llengües, català i castellà, que sovint es fan servir dins d’una mateixa conversa. Fins i tot a la conversa que teníem ahir al vespre a la Barceloneta s’estaven fent servir les dues amb total fluïdesa i els interlocutors bilingües feien servir l’una o l’altre en funció de amb qui parlessin.
Però que no hi hagi cap problema lingüístic als carrers de Catalunya no vol dir pas que no n’hi hagi a Catalunya. Potser aquest bon home que va posar en risc la seva salut cardíaca en voler entrar en una picabaralla de carrer, que si s’hi hagués trobat amb altre gent s’hauria produït de ben segur, creu que no n’hi ha prou en què hi hagi persecució lingüística a petits empresaris i botiguers, promoguda des de l’administració de la Generalitat de Catalunya amb el suport d’alguns particulars i, sobre tot, de determinats col·lectius d’allò que se’n diu la societat civil. Aquesta mateixa societat civil que a Catalunya sovint passa per la subvenció oficial i per seguir fidelment el dictat del poder polític. O potser creu, tal com diu la propaganda oficial, que les sentències del Tribunal Suprem que garanteixen drets fonamentals als ciutadans catalans que també se senten espanyols –tots ho som històricament i legalment– no són més que un atac a Catalunya.
La realitat, encara que vulguin disfressar-la, és que qui menteix és el poder instaurat a Catalunya des de fa més de trenta anys. I deixar de creure a qui només vol intoxicar la realitat política i social de Catalunya dins d’Espanya és avui dia difícil, però sens dubte és la millor opció per conservar la salut, no només la del cor sinó també la mental.
La veritat és que la Generalitat i el Parlament de Catalunya van voler forçar l’ordre constitucional, que ho van fer amb la connivència de l’actual president del govern espanyol, que van dirigir a bona part dels ciutadans de Catalunya a escollir una mala opció, aprovant un estatut que tots els promotors sabien que era inconstitucional i, fruit d’aquest disbarat, moltes de les normes que han estat dictades amb l’ànim de burlar la legalitat vigent estan caient deixant-los en evidència.
El català a l’escola no està en perill. El que sí que ho està és la immersió lingüística obligatòria, dictada pels governs de la Generalitat des de fa ja massa temps. Ha arribat l’hora de que el bilingüisme efectiu, la realitat social catalana, n’estigui present a l’escola pública i a tots els centres d’ensenyament finançats, total o parcialment, amb fons públics. És de justícia i, de ben segur, és el millor per al català i per als catalans.
Matías Alonso
Pongo a disposición de los lectores que no dominen el catalán la traducción del post:
“Ayer por la tarde, alrededor de las siete, un grupo de ciudadanos estábamos a la puerta del Centro Cívico Barceloneta. Con nosotros estaba uno de los tres diputados de Ciutadans, charlando tranquilamente con otros compañeros. Mientras tanto muchas personas, sobre todo de la denominada tercera edad, iban saliendo del centro cívico. Un jueves normal, con total seguridad. Pero he aquí que de repente la normalidad dejó paso a la actitud agresiva de una mujer mayor que se dirigió al diputado con insultos, advirtiéndole que la cosa podía ser peor si no fuera porque su marido sufría del corazón. El diputado y quienes le acompañábamos seguíamos en silencio, escuchando sin gestos ni palabras los insultos de la señora cuando se incorporó el marido, quien parece ser sufre del corazón.
Los dos hablaban en castellano y el hombre reivindicaba su condición de andaluz y de políglota, puesto que decía que hablaba francés, inglés, por supuesto catalán e incluso ruso. Aún así, sólo habló castellano y no demasiado culto, por cierto. El hombre increpó al diputado llamándole mentiroso al tiempo que le informaba de que no hay ningún problema con el idioma que la gente habla en la calle en Cataluña, ya sea castellano o catalán. Nadie les hizo caso y poco después marchaban mientras que seguíamos charlando a la puerta del centro.
El hombre quizás tenía razón en una cosa: en las calles de Cataluña no hay problema con el idioma que se habla. Al menos no lo bastante como para pensar que sea un problema generalizado. Normalmente las relaciones personales se desarrollan con normalidad en ambas lenguas, catalán y castellano, que a menudo se usan dentro de una misma conversación. Incluso en la conversación que teníamos ayer tarde en la Barceloneta se estaban usando las dos con total fluidez y los interlocutores bilingües usaban una u otra en función de con quien hablaran.
Pero que no haya ningún problema lingüístico en las calles de Cataluña no quiere decir que no los haya en Cataluña. Quizás este buen hombre que puso en riesgo su salud cardíaca al querer entrar en un rifirrafe de calle, que si se hubiera encontrado con otra gente seguro que se habría producido, cree que no hay bastante con que haya persecución lingüística para pequeños empresarios y tenderos, promovida desde la administración de la Generalitat de Cataluña con el apoyo de algunos particulares y, sobre todo, de determinados colectivos de lo que se ha dado en llamar la sociedad civil. Esta misma sociedad civil que en Cataluña a menudo pasa por la subvención oficial y por seguir fielmente el dictado del poder político. O quizás cree, tal como dice la propaganda oficial, que las sentencias del Tribunal Supremo que garantizan derechos fundamentales a los ciudadanos catalanes que también se sienten españoles -todos lo somos históricamente y legalmente- no son más que un ataque en Cataluña.
La realidad, aunque quieran disfrazarla, es que quien miente es el poder instaurado en Cataluña desde hace más de treinta años. Y dejar de creer a quien sólo quiere intoxicar la realidad política y social de Cataluña dentro de España es hoy en día difícil, pero sin duda es la mejor opción para conservar la salud, no sólo la del corazón sino también la mental.
Bien es verdad que la Generalitat y el Parlamento de Cataluña quisieron forzar el orden constitucional, que lo hicieron con la connivencia del actual presidente del gobierno español, que dirigieron a buena parte de los ciudadanos de Cataluña a escoger una mala opción, aprobando un estatuto que todos los promotores sabían que era inconstitucional y, fruto de este disparate, muchas de las normas que han sido dictadas con el ánimo de burlar la legalidad vigente están cayendo dejándolos en evidencia.
El catalán en la escuela no está en peligro. La que sí que lo está es la inmersión lingüística obligatoria, dictada por los gobiernos de la Generalitat desde hace ya demasiado tiempo. Ha llegado la hora de que el bilingüismo efectivo, la realidad social catalana, esté presente en la escuela pública y en todos los centros de enseñanza financiados, total o parcialmente, con fondos públicos. Es de justicia y, con seguridad, es lo mejor para el catalán y los catalanes.”