La Diada, de mentida històrica a frau institucional
Molts catalans veiem en aquesta festa, que hauria de ser la de tots, només la festa dels qui volen aixecar fronteres i separar-nos de la resta dels espanyols
Els catalans que en el darrer segle i mig han encoratjat el sentiment nacionalista, cercant la construcció d’una identitat exclusiva catalana al marge dels trets d’identitat compartida amb la resta dels espanyols, van trobar en la data de l’onze de setembre del 1714 el referent idoni. Inicialment la festa es recordava des d’un punt de vista religiós, totalment lògic tenint en compte que el nacionalisme va néixer al segle XIX al voltant d’homes d’església que van fer del carlisme primer i del nacionalisme més tard la seva religió. En qualsevol cas, tot i la mística religiosa inicial, els creients de la nova religió van organitzar-se políticament i les celebracions de la caiguda de Barcelona en mans borbòniques al 1714 van consolidar-se gradualment com un referent polític del nacionalisme identitari, fins que al 1980 el Parlament de Catalunya va instaurar la data com a Diada de Catalunya.
Podem acostar-nos a la Història, amb majúscules, mitjançant les cròniques i/o estudiant els documents de l’època. En el cas de l’onze de setembre hauríem de mirar amb molta cura els documents i, cas de fer cas a les cròniques, creure només les coetànies amb els esdeveniments del setge de Barcelona al final de la guerra de successió, quan el pretenent austríac havia deixat de ser-ho (pretenent, no pas austríac). Perquè moltes de les cròniques posteriors, especialment les escrites d’ençà la segona meitat del segle XIX fins ara, són més una història novel•lada que un reflex fidel dels esdeveniments històrics i de la realitat sociopolítica de la Barcelona de principis del segle XVIII.
I és que al voltant de l’onze de setembre del 1714 hi ha molta novel•la i ben poc rigor històric. No es el cas entrar en una disquisició acadèmica sobre el que és veritat i el que és mentida. Personalment he tingut l’oportunitat de parlar sobre aquestes qüestions amb descendents de la família d’en Rafael Casanova i també amb descendents del pretenent al tron d’Espanya en la guerra de successió. Persones que tenen al seu abast tant mateix cròniques de l’època com altres documents i que tenen tots el mateix convenciment: el que s’explica a Catalunya sobre els esdeveniments del setge a Barcelona el 1714 en general i de l’onze de setembre en particular, té poc a veure amb la realitat històrica. En Rafael Casanova i els defensors de la ciutat de Barcelona en front les tropes borbòniques, eren patriotes espanyols, en el sentit més ampli del terme.
En la seva crida a la defensa final de Barcelona, emesa a les 3 de la tarda de l’11 de setembre de 1714, deia textualment: “Se fa també á saber, que essent la esclavitud certa y forsosa, en obligació de sos empleos, explican, declaran y protestant als presents, y donan testimoni als veniders, de que han executat las últimes exhortacions y esforços, protestant de tots los mals, ruinas y desolacions que sobrevinguen á nostra comuna y afligida patria, y extermini de tots los honors y privilegis, quedant esclaus ab los demés enganyats espanyols y tots en esclavitud del domini francès; però com tot se confia, que tots com verdaders fills de la patria, amants de la llibertat, acudiran als llochs senyalats á fi de derramar gloriosament sa sanch y vida, per son Rey, per son honor, per la patria y per la llibertat de tota Espanya”.
Tots sabem que hores d’ara no és ben bé això el que es commemora amb les celebracions de l’11 de setembre. Molts catalans veiem en aquesta festa, que hauria de ser la de tots, només la festa dels qui volen aixecar fronteres i separar-nos de la resta dels espanyols. Just al contrari de l’arenga d’en Rafael Casanova. I en els darrers temps és el propi president de la Generalitat, qui reclama l’herència del conseller en cap defensor de Barcelona, qui fa crides només a una part dels catalans, i no pas per defensar la pàtria i la llibertat de tots sinó per dividir-nos entre els qui defensem una Catalunya dins d’Espanya i, per tant, d’Europa, i els qui volen aixecar una nova frontera a Europa encara que això comporta sortir de la Unió Europea.
Curiós al menys que el president Mas faci una crida a guanyar la llibertat, just en l’època històrica en què hem assolit les majors cotes de llibertat i de benestar de la nostra Història, també amb majúscules. Una crida a la llibertat des de l’exercici del poder del que el senyor Mas gaudeix, ara en primera persona, des del 1978. Deu ser allò de que el poder no et deixa ser lliure. O potser és només el que sembla: el tradicional victimisme i la voluntat de forçar la pau i la llibertat de tots des del frau institucional.
Si en Rafael Casanova aixequés el cap!
Matías Alonso
(Publicado en www.lanoticia.cat11 el 09-2013)
